AngieHerrero

El mite de la caverna narra uns homes que viuen atrapats en una coba cegs d'allò que plasmen les ombres en el foc, d'alguna manera ho unaltre això bé a referir-se al món actual, encara les persones viuen tanquedes en unes veritats que per ells són la realitat i per molt que la gent de bé els vulgui mostrar altre camí ells els neguen, un clar exemple seria la publicitat, actualment el mitjà de comunicació informatiu més àmpli internacionalment és la publicitat, ella aporta una informacó a l'espectado amb la finalitat de fer-li creure que allò que esta mirant es bo, correcte... et fa veure que si no ets partidari de l'anunci ets un passat de moda, o un hipòcrita..etc
Clarament hi ha persones que viuen encegades per l apublicitat i les modes, però realment existeix un altre realitat més clara i no pas tan complicada com la publicitat que és l'idea de Bé encara els homes no han sapigut trobar on es la veritat universal que reigeix en les altres conceptes pero la receca d'aquesta el voler sortir de la caverna et fa mirar més enllà de les ombres et fa mirar a la llum que es la vida en busca de la veritat universal.

El mite de la caverna

Plató explica l'existència d'uns homes que viuen sota terra presoners, obligats a mirar sempre endavant.
el foc és un element que fa que les captius creguin que allò que veuen és la realitat tal com es mostra, Platò esmenta que un dels homes és capaç de treures les cadenes, al sortir al l'exterior la llum del sol li resultaria atemorida i buscaria l'hombre les coses reflectides com feia a la caverna fins que acabès acostumant-se.
l'home que va sortir, torna a entra a la caverna per explicar als altres que viuen enganyats per els reflexes i la fuscor, tots el prenen per boig i acaben afirman que moririen si s'atrebisin a sorti fora de la caverna.
Aquet final fa referència a socrates que va morir executat a Atenes per dir al ciutadans que miresin més enllà de les aparènces.

idees principals: plató fa refeència la ciència com a mitja racional del shomes i descarta els sentiment i passions com a falsedat en un món insensible.

posar títol: la ciéncia le camí del homes

comentari:

La ciència és el coneixament racional, la ciència no influeix als homes, sino que, podien ser les passions, es a dir, els sentiments o els desitjos i, això ens allunya del al raó.
La ciència fa que l'esser humà sigui lliure, aquet esser es deixa emportar per les passions es pertant, esclau de les passion però aquell que es deixa portat per les ciències és lliure.
la ciènia és bona és bonica.. Socrates diu que aquell que coneix el bé i el mal fa el Bé fent referència a l'intel·lectualisme moral i fa el que la ciència ordena.
De la nostre comprensió del món el podem entendre millor amb la ciència.

idees principals:

En aquet text Sòcrates diu que la gent mostra més intereés per les passions, el sentiments que no pas per la ciència que és aquella que guiara a l'home al coneixament, i a formar a l'home correctament seguint les lleis de l aciència.

titol: La ciència és un camí a seguir.

Comentari:

Primerament aquet text descriu la declaració de Sòcrates sobre l'intel·lectualsime moral, en un principi esmenta allò que le spersones opinen i és le fet de voler-se portar per les passion, els sentiments.. com a llei que guia a l'home pero Sòcrates va negar aquesta creença dient que el cami que portarà a l'home a la formacio completa de saber seria la ciència ja que és unica i necessaria per els homes.
Sòcrates fa serbir el diàleg per tranmetre aixo als ignorats i fer veure la seva equivocació, pren camí d el'intel·lectualisme moral perque exposa el saber com una virtud, referint-se a que la ciencia és una virtud , per tant ens farà obrar bé.

Un paisatge de paraules

a) Naturalesa: esmenta que la natura és en si mateixa independent de la voluntat humana, per tant, aquest té les seves pròpies lleis.

Llei: la llei esta oposada a la naturalesa, perquè condiciona els homes uns límits, els quals, han estat escollits per ells mateixos, per tant, són principis regits per els homes a diferència de la realitat que determina la nostra realitat.

Tècnica: la tècnica és l’art de modificar o produir quelcom real, molts essers depenen de l’esser humà inclòs alguns han estat construïts per ells, on es determina la naturalesa humana.

Ciutat: és un altre forma de realitat, un espai físic en el que es desenvolupen la vida dels humans, on s’ha d’arribar a la convivència entre els individus.

Llenguatge, raó, pensament: el fonament del creixement humà és el llenguatge, els valors es construeixen mitjançant el diàleg, a més a més, el logos a diferència de la tècnica i la naturalesa, és una realitat imprehevisible. El logos es troba a l’interioritat determinant l’esser humà, per tan s’utilitza el llenguatge per dominar-lo i comunicar-lo,el llenguatge fa que l’home vulgui fer i dir de manera personalitzada allò que sent obrint-se pas a l’educació.

Educació: els sofistes plantegen que l’educació s’analitza per la transmisió de la tradició, ja que, per arribar a uns valors tradicionals s’hauria de fer servir la paraula, perquè la paraula és l’únic vehicle que permet aproximar-se a cada individualitat. Podem dominer a l’esser humà a través de la por la violència.. però per conèixer la seva vida es farà servir el llenguatge.

Veritat: en el segle V la veritat va estar unida la poder, esta considerada com l’autoritat, però amb els sofistes la veritat passa a ser estructura màxima del llenguatge, toto el que s’afirma o es nega té un cert sentit, per tant, es manifestarà en la forma en que l’utilitzem però haurà de ser argumentada i provada,per tant la recerca de la verita es converteix en una tasca humana on es té que triar la mesura dient per poder realitzar-se.

George Berkeley

Filòsof irlandès.
Profundament religiós, va dedicar la seva obra a fundar la fe en el discurs racional, a contra corrent de l'esperit librepensador de la seva època, que, amb l'auge de l'empirisme, havia quedat marcada per un cert escepticisme. Després d'estudiar a Dublín i ordenar-se sacerdot, en 1710 va escriure,

-La seva obra fonamental : Els principis del coneixement humà,

i en 1734 va ser nomenat bisbe anglicà de Cloyne (al sud d'Irlanda). Berkeley va adoptar des del principi un inmaterialismo que ho va enfrontar a Hobbes i a Locke: segons ell, afirmar que les coses existeixen independentment de la nostra percepció implica una contradicció, sobretot des d'un empirisme conseqüent.

En efecte, si no hem d'acceptar gens sobre el que no existeixi una certesa absoluta, i ja que de les coses «només coneixem la seva relació amb els nostres sentits», no el que són en si mateixes, únicament podem acceptar com certes les representacions mentals. Berkeley va inaugurar amb això el principi de l'idealisme, segons el qual «l'ésser» de les coses és la seva «ésser percebudes», de tal manera que la substància no és ja la matèria, sinó únicament la substància espiritual, de l'existència de la qual els nostres pensaments són la prova irrefutable, d'acord amb la seva contemporani Descartis.

No obstant això, si els objectes no existeixen com fonament de les nostres representacions mentals, havia d'haver una mica existent que, romanent fora de la nostra ment, suscités les nostres percepcions, un principi que Berkeley va trobar en Déu.
Com producte de la seva radicalització de l'empirisme, Berkeley va haver de redefinir el concepte de causa. Així, va considerar que les causes físiques no eren veritables causes, sinó únicament signes que la ciència havia d'interpretar per a assegurar la supervivència.

La filosofia de Berkeley va tenir escassa acceptació entre les seves contemporanis, a pesar dels seus esforços per fer-la més popular i accessible en Els tres diàlegs entri Hylas i Philonus (1713).